festa major riells del fai 2017

FESTA MAJOR DE RIELLS DEL FAI 2017

Alta vegada, sant Gaietà ha emès la crida riellenca de festa major i, tant els seus fidels més fervorosos com els incrèduls més recalcitrants, hem acudit a Riells del Fai en obligat pelegrinatge anual.

Els escacs són un dels actes més tradicionals de la festa major i és costum que una sessió de simultànies en sigui l’esdeveniment central. Feia molts anys que el Jaume Argemí n’era el protagonista tot apallissant sense contemplacions tota la mainada que s’hi presentava, a més d’algun de més granadet amb barret de palla de pagès i banyador de coloraines per pantalons que s’hi presentava d’estranquis i que n’havia sabut molt, però que feia molt temps que no hi jugava, i que per primera jugada t’avançava dos peons un quadret… Per altra banda, gràcies a les gestions de l’eficient Francesc Cordomí, durant els darrers anys s’havia convidat a equips del voltant i, els que més o menys ens hi havíem dedicat una mica més, jugàvem un matx per equips. Aquest any, ni una cosa ni l’altra ha estat possible: ni s’ha convidat cap equip, ni la canalla, saturada de calor, d’escuma i de solellada, ha acudit a l’escorxador del Jaume.

SIMULTÀNIES AMB EL JOAN CANAL

Foto provinent de: www.bidmonfa.com

Érem presents al Centre Cívic de Riells del Fai els riellencs Santi Viaplana i Jaume Argemí, a més d’un jove del qual no sé el nom, els santulariencs Enric Folch, Albert Valls, Joan Izquierdo i Dani Fernández, un lliçanenc (d’Amunt, esclar!), jo mateix, el Josep Barea i va aparèixer com per art de màgia el mestre català Joan Canal que jo havia vist, feia temps, fent classes d’escacs als joves del nostre club.

Que si fèiem unes ràpides a 5 o 10 minuts, que si faves, que si cols, al final se’ns va acudir que el mestre, si volia, ens oferís unes simultànies. Dit i fet!, si una gran part dels mestres escaquistes es mostren altius, tibats i distants, el Joan em va semblar d’una bonhomia remarcable. A més de liquidar-nos a tos en ben poca estona, amb un somriure a la boca ens comentava la partida un cop acabada. Unes simultànies de MOLTA CATEGORIA i gratuïtes! Estic del tot segur que titulats de major rang, cobrant molt o no tant, no ho haguessin fet millor. Moltes gràcies, Joan!

Us ofereixo, sense comentar i amb un sol diagrama la tortura xinesa a la qual em va sotmetre el mestre:

Canal,Joan – Barea,Josep [A45] Simultànies Riells del Fai, 05.08.2017

1.d4 Cf6 2.Ag5 e6 3.Cd2 d5 4.e3 Ae7 5.Ad3 c5 6.c3 0–0 7.f4 Cbd7 8.Cgf3 h6 9.Axf6 Cxf6 10.0–0 b6 11.Ce5 Ab7 12.Df3 cxd4 13.exd4 Cd7 14.f5 Cxe5 15.dxe5 Ac5+ 16.Rh1 Dg5 17.Cb3 Tab8 18.Cd4 Axd4 19.cxd4 Dh4 20.De3 De7 21.f6…

Posició després de 21. f5-f6!

21…Db4 22.fxg7 Rxg7 23.Tf6 Th8 24.Taf1 De7 25.Dg3+ 1–0



Posted in de scacciis | Leave a comment

I, després, què?

I, DESPRÉS QUÈ?

Els problemes d’escacs són, i tant!, la poesia del nostre joc i els problemes compostos la seva sublimació. Pocs plaers més gratificants que resoldre tàcticament una partida amb un sacrifici o maniobra amagada, pot tenir un amant del nostre joc. Una posició d’aquelles d’enunciat ostentós: LES BLANQUES JUGUEN I GUANYEN, i ser jo mateix el blanc i qui guanya.

Generalment, la primera jugada de la combinació guanyadora no sol estar gaire amagada. L’entrellat rau en calcular i veure clar les jugades que venen. El problema que us mostro l’he trobat en un vetust llibre: Torán, R. (1975) Problemas de ajedrez 4. Barcelona: Ed. Bruguera (pàg. 13, núm. 7, llibre de 80 pts!, 0,48€ vaja). La posició prové, segons l’autor, de la partida Sommer – Findelson, jugada a Chemnitz (Alemanya, antiga DDR) el 1947 i jo, francament, no el vaig saber resoldre!

Observem la posició; si bé les blanques tenen un peó de més i peons avançats i passats a les columnes g i h, aquests semblen del tot ben vigilats: l’alfil i el rei negres resten amatents a les seves malèvoles intencions. A més, el peó blanc de d4 resta amenaçat i, tard o d’hora, el peó negre de la columna b pot resultar perillós. A tot això cal afegir-hi les ancestrals pacífiques intencions dels alfils de colors canviats.

Sí, 1.h7… salta a la vista, però a la prohibició de prendre amb el rei, la tasca pot efectuar-la sense cap mena de problema el trist alfil negre. Així doncs, cal fer 1.h7… o, potser 1.Ac5… defenent d4? En general, qui proposa la posició no sol estar per orgues i exigeix jugades amb resposta única. Per tot plegat, sí, la primera jugada és 1.h7!…, però, per què li posem un signe d’admiració si 1…Axh7 ho atura tot? Vinga, vinga, què segueix? I, a la bona jugada, què cal continuar?

Efectivament, com a jugadors excelsos que sou, no us ha costat gens de veure (al contrari que a mi!) tota la seqüència:

1.h7! Axh7 2.Th6+!!… magnífic i amagat! 2…Rf7 [2…Rxh6 3.g8D++-] 3.Txh7… guanya material i aquí acaba el problema, però encara cal seguir amb cautela [3.Txh7 Txd4+ 4.Re3 Td1 5.Th6! (jo havia proposat 5.Th8 Tg1 que dificulta una mica la tasca) 5…Te1+ 6.Rf4 d4 7.Txe6 Rg8 8.Th6 Tg1 9.Th8+ Rf7 10.e6++-] 1–0



Posted in de scacciis | Leave a comment

Alegries i tristeses

ALEGRIES I TRISTESES

En perdre la meva primera partida als meus tendres 14 anys ja vaig comprovar que no seria campió del món. Certament, poc abans, m’ho havia cregut. Sí, sí, de les meves primeres 12 partides oficials no n’havia perdut cap! Poc després del desengany vaig veure que la meva singladura pels escacs competitius seria atzarosa, amb alegries per les victòries i amb tristeses per les derrotes; més o menys meitat a meitat. Sempre, però, com moltes coses a la vida, les alegries d’uns són les tristeses dels altres.

El fragment de partida que exposo avui correspon, de ben segur, a l’encontre més important que he jugat en ma vida. Correspon a la final nacional de 1a categoria provincial entre els campions dels diferents grups, en aquest cas Vall del Tenes – Peón Doblado. Jo defenia el setè tauler del primer i m’enfrontava, amb blanques, al Jose Archilla. El meu rival va dominar la primera fase de la partida i va col·locar de forma agressiva -però un xic lenta- les seves peces contra el meu en principi desemparat enroc. Per la meva banda, vaig haver-li de buscar les pessigolles al cantó dama, tot confiant que la seva acumulació de peces al flanc reial fos contrarestat per alguna amenaça seriosa al sector femení abans no em fes escac i mat.

En el diagrama que ve, les negres acaben de jugar 28…Tef6? renunciant, en principi, a un prometedor 28…Ch3+. Sembla que les blanques, amb uns alfils closos entre cadenes de peons, tinguin poca cosa a fer. Ara bé, els peons avançats del flanc de dama i una secreta feblesa negra a la seva primera filera fa que comenci una llarga sèrie de jugades gairebé forçades que em conduiran a l’alegria:

Barea,J  – Archilla,J Lliga catalana (final 1a prov.), 14.05.2017

 

29.b6! axb6 30.cxb6! Dd7 31.Axe7 Dxe7 En aquest punt, sembla que fer escac amb el cavall tant a h3 com a f3 sigui més perillós que la textual, Fritz, però, ens treu de dubtes:[31…Ch3+ Fritz 5.32: 32.Axh3 Dxh3 33.f3 exf3 34.Df2 Te6 35.Ad8 Te8 36.Ac7 Ta8 1.56/14 ; 31…Cf3+ Fritz 5.32: 32.Axf3 exf3 33.Da6!! bxa6 34.b7 Dxe7 35.b8D+ Df8 36.Dxf8+ Rxf8 1.44/14 ] És bella la segona variant (en cursiva) amb sacrifici de dama inclòs! 32.a6 Dd8?? 32…Td6 o 32…Cf3+ encara aguantaven en posició precària. La jugada textual perd en una desena de jugades no gens difícils de veure. 33.axb7!…

Molt més forta que 33.a7… realment el peó doblat a la columna b és potentíssim. Seguim… 33…Db8 34.Da6 34.Ta1! encara és més contundent. 34…Te6 Les torres negres corren i corren per tal de reincorporar-se a la defensa de la primera filera, però ja és massa tard. Als escacs, moltes vegades, se sol perdre per un temps… desgraciadament per a les negres, aquest és el cas… 35.Da8 Te8 36.Ta1 The6 37.Dxb8 Txb8 38.Ta8 Tee8 39.Txb8 Txb8 40.Ta1 g6 41.Ta8! 1–0 (Posició final)

Les negres no només tenen un peó de menys, sinó que els dos peons doblats tindran la vara de general en un no res! Alegries pels uns i tristeses pels altres… la vida.



Posted in de scacciis | Leave a comment

de les probabilitat i de la lluita

Algunes crisis existencials en això dels escacs han fet que deixés una mica abandonat aquest web. Sense gaire convicció hi torno… i ja veurem com va!

ENCONTRES PARTICULARS.

De vegades sembla que la teoria de probabilitats no sigui una ciència: hi ha rivals que SEMPRE et toquen. Sobretot aquells als quals, sigui per la causa que sigui, no et vols enfrontar. Ara bé, segur que si investiguéssim a fons els aparellaments, això fóra, principalment, una qüestió més psicològica que no pas científica. El fet, però, és que sempre que juguem contra el CE Cardedeu em toca dirimir la partida amb el Salvador Lau, un veterà jugador molt agradable, però duríssim escaquista amb el qual és un plaer interposar entre tots dos un escaquer. En Lliga catalana m’hi he enfrontat un parell de vegades en partides extremadament lluitades i que, curiosament, ambdues han acabat en converses de pau.

En l’edició d’enguany, semblava que el guany de la qualitat em prometia el setè cel de la victòria. En aquesta mena de negocis cal mesurar amb exactitud quina és l’activitat de les maldestres torres absents de camins rectilinis, però valorades en 5 punts, i la dels àgils alfils esbiaixats, amb un valor de només 3 puntets. No apreciar bé aquesta valoració va estar a punt de costar-me la partida sencera. Observem la posició del diagrama.

Lau,S – Barea,J Lliga catalana 1a (8), 12.03.2017

Ni el Salvador ni jo mateix vam tractar l’obertura amb la delicadesa que cal, però sembla que el negre –pel fet de jugar amb negres-, estigui en una posició força decent. La darrera jugada del blanc fou 19.Tge1?… (19.e5!… era força millor) ja que el peó d’e4 estava triplement amenaçat. Ara es guanya qualitat, però… a quin preu? La partida continuà:

 

19… Aa4! 20.De2 Axd1 21.Dxd1 Cxd3+ 22.Dxd3… Sí, sí, el blanc ha guanyar qualitat neta i ha privat al blanc de la parella d’alfils, però les seves torres resten passives al darrere de la seva falange de peons mentre que les peces blanques, amb més espai, ben desenvolupades i ben centralitzades i amb la possible instal·lació de la bateria dama-alfil a la gran diagonal negra, començaran a interrogar l’exèrcit fosc sobre el sentit de la vida… 22…b6?! En aquestes posicions cal no anar amb nimieses. Si s’ha de sacrificar un peó se sacrifica. Aquesta jugada només col·labora en la passivitat negra. 23.e5 Tad8 24.Df3 Dd7 25.f5 dxe5 26.f6! gxf6? (26…Tfe8! i si 29.fxg7…, el peó g7 serà més un defensor de les negres que no pas un soldat d’infanteria de les blanques). 27.Dxf6 Tfe8 28.Dg5+ Rf8! 28…Rh8? perd 29.Dh6+ Rg8 30.Dg5+ Rf8 Unes taules com a resultat just d’una lluita intensa. ½-½

Posted in General | Leave a comment

Campions!

L’equip A del C.E. Vall del Tenes campió de Catalunya de 1a categoria.

CAMPIONS!

Sí, sí, ho hem aconseguit! Allò que va començar al mes de gener amb la derrota matinera contra el Granollers-Canovelles B, ha culminat en èxit inesperat després de 9 rondes i 3 eliminatòries per tie-break. Crec que de mica en mica hem anat creant un conjunt solidíssim que ha costar un munt de batre; a la lliga regular vam perdre únicament 14/72 partides i a les tres eliminatòries 3/24. Talment com hem fet en acabar el matx, encetem una ampolla de cava i brindem per tothom qui ho ha fet possible, especialment a tots el jugadors que han col·laborat en els partits i a una junta directiva que ens aguanta totes les cabronades.

Vall del Tenes 5,5 – Peón Doblado 2,5

Feia dies que es parlava d’aquesta final i uns preguntàvem als altres si jugaríem el diumenge o, més ben dit, el DIUMENGE. Per sort, si descomptem l’absència del dos Navajas, el Joaquim i el Josep, pare i fill, titulars indiscutibles en les altres eliminatòries, el nostre potser era el millor equip que podíem presentar. Es temia al Peón Doblado perquè, certament, la seva llista de jugadors feia respecte tirant a pànic. Per sort nostra, no han pogut presentar tot el seu potencial per bé que la seva alineació era prou sòlida per espantar qualsevol equip de la nostra categoria.

Poc després de les 9 del dematí ja es notava que no era un diumenge qualsevol perquè ben d’hora ja hi havia jugadors nostres que no participaven en l’encontre que eren presents a la sala de joc i al bar. Era maco veure com hi havia un formigueig de socis del club que tard o d’hora, molta estona o no tanta, passaven per la sala a veure com anaven les partides. Probablement deu haver estat un dels moments més macos de la història del nostre club i jo estic molt cofoi d’haver-hi col·laborat.

A dos quarts de deu i poc més es feia un silenci dens a la sala de joc. Cap partida es va decidir abans de les dues primeres hores. En aquest cas el marcador es va encetar en contra nostra. Efectivament, després d’una trajectòria sublim en Lliga catalana amb 9 victòries i 2 empats, l’Arnau González (8 N) perdia la seva primera partida en no poder superar un final de cavalls que el seu rival havia jugat de forma excelsa (0-1).

Vam haver d’esperar una bona estona per tal de conèixer la següent decisió. En aquest cas jo mateix, el Josep Barea (7 B), vaig poder desvetllar una posició un xic passiva per decidir el joc amb una fulminant invasió per la columna a tot especulant amb la feblesa de la primera línia negra. He d’admetre que el meu rival em va posar en moltes dificultats i en algun moment potser hagués pogut capgirar la partida al seu favor. Amb aquest resultat restablíem la igualtat en el marcador (1-1).

Com que la meva partida havia estat prou moguda, amb el meu rival hi vam dedicar una bona estona d’anàlisi i no puc parlar amb precisió de les partides dels nostres 5è i 6è taulers. Mentrestant, l’Óscar Barroso (6 N) havia decidit la seva amb, altra vegada, una batalla de parella d’alfils del rival contra parella de cavalls del nostre. Amb una altra petita lliçó d’estratègia per la seva part aconseguíem avançar-nos en el marcador per primera i definitiva vegada (2-1). Gairebé al mateix temps que l’Óscar, el Joan Turon (5 B) decidia el seu joc amb una invasió de torres a setena fila tan fulminant com de llibre (3-1).

Era curiós veure com els 4 darrers taulers ja havíem enllestit la feina i teníem les taules lliures de parafernàlia escaquista mentre encara quedaven, ben juntets, els quatre factòtums de l’equip (els 4 primers taulers). A cop d’ull, semblava que qui millor ho tenia era l’Aleix Centelles amb un final (sempre dificultós) de dames amb dos peons de més; tampoc ho tenia gens malament el Francesc Cordomí amb qualitat per un peó, però parelleta d’alfils del seu rival, la partida del Lluís Canellas semblava igualada, mentre que la de l’Agustín Fernández aparentava una inferioritat manifesta. Necessitàvem un puntet i mig  i no semblava pas una quimera aconseguir-ho.

No hi va haver color, la superba categoria que té un jugadoràs com l’Aleix Centelles (4 N) va decidir el final de dames al seu favor sense remissió ni tremolor de cap mena (4-1).

Ja teníem mig matx al sac i, en assabentar-se el nostre primer tauler, el Lluís Canellas (1 B), que només amb mig punt més ja assolíem el campionat, va proposar taules al seu rival qui, en un final de torres en franca inferioritat, va acceptar sens gaire dilació (4,5-1,5). La fita ja s’havia aconseguit, el somni que ens semblava impossible ja s’havia fet realitat: som campions de Catalunya de primera categoria!

Per bé que les dues partides que quedaven eren irrellevants pel que fa al resultat final, cal comentar que el Francesc Cordomí (3 B) havia entrat en un final amb qualitat per un peó de més que a la llarga li hagués pogut donar el punt, però que donada l’hora i el resultat favorable va signar taules amb el seu rival (5-2). Parlar de l’Agustín Fernández (2 N) és parlar d’un veritable crack. No sé pas si hi hauria gaires jugadors que aguantessin una partida inferior de manera tan impertorbable com ell. Traient petroli d’una posició aparentment perduda i jugant amb precisió suïssa, va aconseguir unes taules que posen la cirereta al pastís al seu joc sempre excels. Chapeau! (5,5-2,5)

Felicitacions, somriures, abraçades, fotografies, filmacions per a la televisió, satisfacció general i vermutet en acabar, descriuen una jornada rodona. La millor que personalment he viscut en aquest món dels escacs.

Posted in de scacciis | Leave a comment

A la final!

ELIMINATÒRIES PEL CAMPIONAT NACIONAL DE 1a i 3a.

CARA I CREU

L’EQUIP “A” A LA FINAL NACIONAL I EL “C” ELIMINAT.

Després de dues setmanes d’espera, les semifinals nacionals estaven servides. El sorteig, tant per al primer equip com per al C, ens havia estat benigne tot permetent-nos jugar les semifinals a casa. Ambdós equips bastiren les alineacions amb l’equip de gala i, tot i haver-hi sort diversa en el resultat, de ben segur que no hi havia millor representació possible.

Vall del Tenes C 0,5   –   C.E. Barcelona C 3,5

El C s’enfrontava a un potentíssim C.E. Barcelona C que superava als nostres, tauler a tauler, en avaluació ELO. Ara bé, el resultat desfavorable de 0,5-3,5 potser és una mica massa folgat per als mèrits d’uns i altres. Efectivament, poca lluita hi va poder haver en la partida del Raúl Alfonso (4 N) ja que el van enxampar en plena obertura en una trampa que el va conduir a un mat inexorable en menys de vint jugades (0-1). Malament començaven les coses en un matx a quatre taulers! A això només calia afegir-hi que en David Jean Louis Cregut (2 N), després d’haver aconseguit una posició igualada amb dues torres i cavall per barba sobre el tauler, no va preveure la pèrdua d’una peça amb una maniobra elemental (0-2) Pintaven bastos perquè les dues partides que quedaven semblaven igualades i ens calia guanyar-les totes dues per tal de superar l’eliminatòria. No va poder ser! L’Alfonso Chavero (1 B) va obviar el guany d’una peça per part del seu rival i sucumbia irremissiblement talment com l’equip (0-3). Finalment, l’amic Santi Viaplana (3 B) havia aconseguit un peonet de més en un final de torres després d’una partida excel·lent. La manca d’al·licient en haver-se perdut el matx i la previsible llarga longitud en la decisió de la partida féu que acceptés unes taules en una bona posició (0,5-3,5). Tot i la derrota cal destacar el paperàs que ha fer l’equip C durant aquesta Lliga catalana. Gràcies i ànims!

Vall del Tenes A 6,5  –   Berguedà 1,5

Esperàvem amb ganes aquest matx després de la moral que ens havia donat la victòria de prestigi de feia dues setmanes a Manresa i, a més, teníem a punt l’equip de gala. El Berguedà no es presentava pas amb el seu millor equip, per bé que l’avaluació ELO oferia la sensació d’un conjunt compacte.

Poc després de dos quarts de deu del matí ja s’havia fet el silenci en la sala de joc de La Fàbrica i molt poc després d’aquest silenci el nostre primer tauler, el Lluís Canellas (1 B), ja ens havia atorgat el primer punt en una miniatura de menys de 20 jugades. En efecte, en una de les obertures sui generis amb gairebé miraculosa transposició a una altra línia de joc, el Lluís va deixar bocabadats tant al seu rival com als que vam tenir la sort de presenciar l’execució in situ (1-0).

Mentrestant, les partides anaven madurant i només semblava inferior la del Josep Navajas al penúltim tauler. La cosa, francament, pintava molt, molt bé. Si ja estàvem satisfets amb l’habitual talent del Lluís Canellas, poc després contemplàvem embadalits la precisió en l’execució, el savoir faire i la classe indiscutible d’una tendra criatura anomenada Arnau González (8 N). Aparentment sense mostrar cap mena de temor, va conduir la partida cap al seu cabàs: primer va col·locar les peces amb criteri, després va guanyar material, tot seguit va evitar, una per una, totes les complicacions tàctiques que li va plantejar el seu rival i, finalment, va coronar la partida amb un mat amb entrega de material… talment com un veterà amb mil batalles lliurades. Felicitats! (2-0).

Va passar una bona estona sense cap decisió. Va ser l’Óscar Barroso (6 N) qui ens va atorgar el següent punt sencer. En un curiós final amb dues torres i dos cavalls al seu exèrcit i dues torres i dos alfils a l’exèrcit del rival, l’Óscar ens va oferir allò que ja li sabem: una comprensió posicional superior. Amb les seves peces harmòniques i ben posades va pressionar tant al seu rival que potser fins i tot, després que aquest hagués perdut qualitat, va precipitar-se en retre la partida (3-0).

I resulta que una estoneta després l’altra tendra criatura, el Josep Navajas (7 B), que havia fet una obertura desastrosa i havia quedat en inferioritat i peó de menys, va jugar com un veterà i de forma magistral un final de torres que va aconseguir entaular amb una precisió totalment impròpia de la seva data de naixement (3,5-0,5). Faltava poquet, poquet!

L’Aleix Centelles (4 N) havia jugat una partida tranquil·la i no havia aconseguit més que la igualtat. El final de cavall+alfil del mateix color+4 peons per cap ensumava a taules de feia estona, però l’Aleix ho havia allargat una mica per si feia falta lluitar pel punt sencer. En acabar, va esdevenir un final de reis i peons on cadascun dels rivals havia d’evitar que el monarca rival travessés el Rubicó. Unes taules que ens daven mig matx (4-1).

A l’inefable Agustín Fernández (2 N) va correspondre l’honor atorgar-nos la classificació matemàtica per la final. I qui millor que ell per a fer-ho! Senzill, discret, reservat, sense fums, poc cridaner, amb una categoria immensa, dia a dia, instant a instant és millor. És un luxe immens tenir-lo en el nostre equip. Ens hem malacostumat a comptar amb el seu punt i ell, generós, ens l’ofereix una vegada darrere l’altra. La decisió de la seva partida amb la invasió de la columna h és senzillament magistral (5-1).

El Francesc Cordomí (3 B) havia tingut una partida explosiva. Sí, sí, va guanyar una peça en un descuit del seu rival en plena obertura, però va quedar en un preocupant endarreriment en el desenvolupament i va haver de treure el màxim del seu arsenal tàctic i retornar l’avantatge material per tal d’imposar-se de forma molt bella en un atac mesurat de forma mil·limètrica (6-1).

La darrera partida en finir va ser la del Joan Turon (5 B). L’avantatge sempre va semblar estar del seu costat per bé que tot i la pressió que exercia sobre el seu rival, mai va semblar suficient per imposar-se. Al final del final encara hi havia força complicacions tàctiques al tauler perquè el guany d’un peó per part del negre comportava una forta activació de les peces del blanc. Amb el matx decidit i amb la una de la tarda passada, ni l’un ni l’altre volgueren aprofundir en la posició i ho deixaren per taules (6,5-1,5).

No sé exactament quan es juga la final, només sé que el rival serà el fortíssim Peón Doblado de Cornellà del Llobregat que va vèncer en semifinals a l’Amistat de Premià. El Peón Doblado és un d’aquests clubs novells del cinturó metropolità de Barcelona farcit de jugadors amb una categoria individual molt més alta que no pas el de la categoria de la lliga on juguen. Estic del tot segur, però, que si presentem el nostre millor equip -justament el que va jugar aquest diumenge- ho tindran complicat per guanyar-nos el títol de campions!

Posted in de scacciis | Leave a comment

Contraatacs amagats

A TRAÏCIÓ!

Últimament m’estic aficionant a fer un parell de partides diàries a la sala de joc de Chessbase. Les faig a un ritme que no domino gaire -a cinc minuts sense increment- amb la intenció de millorar una mica uns reflexos malmesos per l’edat i, a més, mirar de fer més digeribles els meus eterns problemes temporals en partides clàssiques.

Tot cofoi per haver calculat una combinació prou complexa per a les meves capacitats, vaig rematar tal com havia pensat la següent posició:

Desconegut – Jo mateix (Chessbase 13/04/17)

M’explico: la dama negra -que acaba de prendre amb escac al rei el peó e3 des d’e7-, havia recolzat el cavall negre que havia viatjat des de g6 a h4 tot amenaçant una torre blanca a f3 que va recular a f1. Tot i adonar-me de l’amenaça sobre el meu estimat equí, vaig calcular la següent combinació que em va permetre decidir la partida al meu favor:

31.Rxh4 g5+ 32.Rh5 Rg7(?) 33.Af5(??) Th8+ 34.Rg4 Dxh3+ 35.Rxg5 Dh4# 0-1 (34…Th4++ encara és més ràpid)

Tan gran va ser la meva autoadmiració que vaig decidir guardar la partida. Com sempre, però, cal corroborar allò jugat amb qui en sap: ni més ni menys que sant Fritz gloriós. I, oh decepció!, resulta que tota la meva alegria se’n va anar en orris.Efectivament, 33.Af5?? del blanc és directament horrorosa i no només no em permet portar a terme el meu pla ans em podria haver fet mat en 8 jugades! Observem el diagrama:

Juguen les blanques i guanyen tot aprofitant l’agressiva situació del seu rei!

33.Txf7+!! Rxf7 obligada perquè si no es pren és mat a la darrera filera 34.Dh7+ Rf8 35.Tf1+ Df4 36.Txf4+ gxf4 37.Rg6!! Te6+ 38.Axe6 Re8 39.Dd7+ Rf8 40.Df7# 1-0

I, tururut, qui gemega ja ha rebut!. Sobta que un rei en posició tan precària col·labori de forma tan activa en l’atac blanc. Tot i que a la jugada 37 la partida ja està decidida per l’avantatge material, el monarca hi posa el toc de gràcia. Només em queda el consol del punt de la partida… ben poca cosa…

Posted in de scacciis | Leave a comment

Sínode episcopal a la tercera filera

A manca d’una visió personal massa desenvolupada per a les combinacions, moltes vegades em fixo en la bellesa de distribució de les peces. Segurament, la seva harmonia també forma part de la bellesa dels escacs. M’encanta construir i contemplar els diagrames d’escacs.

En una partida en la sala de joc de chessbase, vaig poder rematar la partida tot agrupant de forma ben vistosa els quatre bisbes del joc en una mateixa filera. Renoi!, com incorporem els anglicismes al nostre argot quotidià, ben bé en podríem dir alfils, elefants, cavallers, sotes, bufons, folls (a l’estil francès) o corredors a l’estil alemany. La mitra que pobla els nostres diagrames fa, però, que els anomenem sense manies amb el seu càrrec eclesiàstic de l’anglicanisme. Observem el diagrama:

Juguen les blanques i per no rompre l’harmonia de la tercera fila, abandonen!

L’alfil negre de caselles blanques acaba de viatjar des de g4 a f3 (38… Ag4-f3+) amb intencions malèvoles. Cap més jugada que no sigui la seva captura (39.Txf3…) és legal, si bé segueix 39…Tg1++ que fineix la partida sense remissió. Les blanques, filòsofes de la bellesa pleguen per no haver de trencar una obra estètica.

Posted in de scacciis | Leave a comment

El Vall del Tenes a preferent!

L’equip A de la Vall del Tenes a preferent! Un triomf col·lectiu.

Probablement, si en un ja llunyà 20 de gener –el temps passa molt de pressa-, després de la visita i de la derrota 2,5-5,5 amb un Granollers-Canovelles B de gala, alguna llumenera ens hagués dit que pujaríem de categoria, l’haguéssim enviat directament a la consulta d’algú que entengués en assumptes psiquiàtrics. (Cordomí ½, Centelles ½, Turon 1, Barea 0, Casas 0, Salvany I 0, González ½ i Salvany II 0)

Un dels avantatges de que et toqui el número 1 al sorteig de la lliga és que jugues els dos primers partits a casa. El nostre segon rival, la Rubinenca B, ens visitava després d’haver aconseguit un primer resultat contundent. Sembla, però, que no va presentar el seu millor equip i el matx es va decidir al nostre favor sense grans dificultats 7,5-0,5 . (Canellas 1, Fernández 1, Cordomí ½, Centelles 1, Turon 1, Navajas I 1, Barea 1, Navajas II 1)

Sí, les baixes dels nostres dos primers taulers van influir en aquell primer resultat, però res feia pensar que les coses canviarien perquè tampoc en el primer desplaçament a Sant Boi de Lluçanès es va poder presentar el, diguem-ne, equip titular. Sens dubte, en aquest punt, començaren a prendre protagonisme dos jovenets que han puntuat amb una solvència impròpia de la seva tendra edat en els darrers taulers de l’equip: el Josep Navajas i l’Arnau González. Crec que aquesta victòria per 3-5 va ser clau en el devenir del campionat, no només per no despenjar-nos de la classificació ans també per a la nostra malmesa moral. (Fernández 0, Cordomí 1, Centelles 1, Navajas I 0, Alexandru 0, Navajas II 1, Argemí 1, González 1)

I en quarta ronda rebíem un dels ossos del grup, el club terrassenc Barad, de nom misteriós, es presentava amb un equip sòlid disposat a amargar-nos la festa. Efectivament, recordo haver refusat una oferta de taules del meu rival en una posició on ben poca cosa hi havia -i hi podia haver- perquè un ràpid cop d’ull a les partides que restaven no prometia res de bo. Poca estona després, gairebé forçat a acceptar-les, la cosa va canviar com per art de màgia: les partides van començar a caure del nostre cantó com la fruita madura cau de l’arbre, 5-3. (Fernández 1, Cordomí 0, Centelles ½, Turon 1, Barroso ½, Barea ½, Navajas II ½, González 1)

No puc parlar amb precisió de la jornada equatorial del torneig perquè vaig jugar amb l’equip B. L’A ho va fer amb el cuer del grup, el Llinars C i, diuen les males llengües que hi van jugar que el resultat, 0,5-7,5, va ser bastant més suat del que mostra la seva contundència. (Canellas 1, Fernández 1, Cordomí 1, Centelles 1, Turon 1, Barroso 1, Navajas II ½, González 1)

El proper rival fou un Calldetenes-Vic B que s’havia mostrat irregular durant tot el campionat però que combinava veterania i joventut a parts iguals. Altra vegada el resultat de 7-1 no reflecteix amb exactitud la intensa lluita que hi hagué en la major part dels taulers. Una victòria contundent que ens permetia afrontar el darrer terç del campionat amb serioses opcions d’ascens perquè el Granollers-Canovelles B es deixaria punts a Sant Boi i a Terrassa contra el Barad. Tanmateix, aquesta fou una jornada tranquil·la per al Francesc Cordomí a l’hora de fer les alineacions ja que els equips B i C tenien vacants en el seu calendari. (Fernández 1, Centelles ½, Turon 1, Navajas I ½, Rius 1, Navajas II 1, Casas 1, González 1)

Els desplaçaments a Tona, tot i que en general ens suposen una victòria, sempre són extremadament lluitats. En aquest cas, certament, el nostre rival no va presentar el seu millor equip i les coses, tot i haver de remuntar alguna posició perduda i salvar alguna partida guanyada que es va complicar, es van posar planeres de bon començament. 1-7 i cap a casa! (Canellas 0, Fernández 1, Cordomí 1, Centelles 1, Navajas I 1, Barroso 1, Barea 1, González 1)

El Cardedeu es va presentar a Santa Eulàlia amb el millor equip possible: de l’1 al 8 en el llistat federatiu! No havien fet les coses correctament amb anterioritat i anaven amb l’aigua al coll per salvar la categoria. El repte era majúscul perquè era la primera de les dues finals que havíem d’afrontar per tal d’aconseguir la fita, al principi no contemplada, de l’ascens de categoria. El matx va ser incert durant una bona estona, però les tres partides decisives es van acabar en un marge esotèric de pocs instants: 5-3 i a continuar somiant! (Fernández 0, Cordomí 1, Centelles 1, Turon ½, Barroso 1, Barea ½, Argemí 0, González 1)

I res, que ens presentem a Les Franqueses amb ganes de brega i amb la moral alta per tal de posar la cirereta al bell mig del pastís. A més, només ens servia la victòria. El repte era gran, però el nostre equip immens. De fet, la taquicàrdia no va durar gaire ja que al voltant de les dues hores de joc l’equip ja portava un 0-4 al qual van seguir unes taules de conveniència que van fer que la resta de partides es poguessin jugar amb la tranquil·litat del triomf segur: 1,5-6,5 i amunt, amunt com un coet! (Canellas 1, Fernández 1, Cordomí 1, Centelles 1, Turon 1, Barea ½, Navajas II 0, González 1)

Certament, un triomf executat pels 16 jugadors anomenats anteriorment, però compartit per tots els altres que amb major o menor mesura van farcir els altres 4 equips del club, tots amb resultats excel·lents! Just és anomenar-los i espero no deixar-me’n cap: A. Morales, À. Exojo, E. Folch, A. Chavero, J.L. Cregut, S. Viaplana, R. Alfonso, A. Masclans, A. Elkhafi, E. Vallejo, J. Cervelló, P. García, T. Auferil, A. Navajas III, P. López, X. Masclans, M. Oviedo, A. Valls, À. Boixader, E. Vallejo, F. Barrés, J. Izquierdo, E. García i el menut T. Vallejo. A tots, moltes gràcies. I sobretot, sobretot a la infinita paciència i bonhomia del Francesc Cordomí i del Xavi Masclans, sense els quals no sé pas si aquest club aniria endavant: gràcies eternes!

Finalment, pels amants de l’estadística, si voleu, feu un cop d’ull al quadre que ve:

Encontre Resultat  Partides Matx
1 VDT – Granollers-Canovelles B 2,5 – 5,5 +1 -4 =3 0
2 VDT – Rubinenca B 7,5 – 0,5Jornada +7 -0 =1 1
3 Sant Boi Lluçanès – VDT 3 – 5 +5 -3 =0 1
4 VDT – Barad 5 – 3 +3 -1 =4 1
5 Llinars C – VDT 0,5 – 7,5 +7 -0 =1 1
6 VDT – Calldetenes-Vic B 7 – 1 +6 -0 =2 1
7 Tona – VDT 1 – 7 +7 -1 =0 1
8 VDT – Cardedeu 5 – 3 +4 -2 =2 1
9 Les Franqueses – VDT 1,5 – 6,5 +6 -1 =1 1
Totals P.F.: 53

P.C.: 19

+46 -12 =14 8/9

 

Posted in de scacciis | Leave a comment

Tan tranquil que ara dormia…

Demà, dia 2 de setembre, comença a Bakú, capital de l’Azerbaidjan, la 42ena olimpíada d’escacs, un esdeveniment de celebració bianual.

Certament, les olimpíades d’escacs ens acosten a allò que són en essència els escacs: un joc. Fora de la competició pura i dura, de la parafernàlia tècnica i tecnològica i de les excel·lents però soporíferes i incomprensibles partides  del grapat de millors jugadors del món que es reparteixen recompenses crematístiques arreu on algun milionari desvagat i extravagant té a bé posar-los en escena, el joc apareix en els esdeveniments olímpics en la seva més innocent puresa. Òbviament que qui guanya és qui més en sap, però a l’elit no passen coses tan corprenedores com la que ve.

TAN TRANQUIL QUE ARA DORMIA I EM VENIU A DESPERTAR.

La cita en majúscules correspon a les paraules que adreça el Lluquet dels Pastorets de Folch i Torres disfressat de Getsé quan se li presenta Satanàs a cobrar-li la seva ànima. Cosa similar a la que fa el jugador de les negres amb el de les blanques en el diagrama que ve:

Sbonelo,D. - Wangchuk,T. (Olimp.Tromso 2014,3a ronda)
Sbonelo,D.Wangchuk,T. (Olimp.Tromso 2014, 3a ronda)

Els contendents de la partida són els tendres Dlamini Sbonelo (nascut al 2003, 11 anys!) de Swazilàndia que condueix les blanques i Tandin Wangchuk (nascut el 1996, 18 anys) de Bhutan. En primer lloc us repto que localitzeu els països als qual representen i, després, tingueu compassió de l’errada humana d’un nen d’11 anys.

Al perillós peó passat negre, les blanques contraposen un rei actiu disposat a cruspir-se els peons del seu flanc. Un bon pla fóra 49.Td5+ Rb4 50.Td4 Ra5 51.Rxf6 amb posició incerta. El nen Dlamini, però, pensa que si controla el quadre de coronació del peó passat, ja tindrà temps de menjar-se els peons i juga 49.Td1??… Suposo que heu vist la duríssima rèplica de l’habitant del sostre del món, oi? Efectivament, 49… Tf3++ desperta d’un cop de puny a un infant d’11 anyets….  No creieu que els escacs són massa vegades excessivament durs?

Posted in de scacciis | Leave a comment