A la final!

ELIMINATÒRIES PEL CAMPIONAT NACIONAL DE 1a i 3a.

CARA I CREU

L’EQUIP “A” A LA FINAL NACIONAL I EL “C” ELIMINAT.

Després de dues setmanes d’espera, les semifinals nacionals estaven servides. El sorteig, tant per al primer equip com per al C, ens havia estat benigne tot permetent-nos jugar les semifinals a casa. Ambdós equips bastiren les alineacions amb l’equip de gala i, tot i haver-hi sort diversa en el resultat, de ben segur que no hi havia millor representació possible.

Vall del Tenes C 0,5   –   C.E. Barcelona C 3,5

El C s’enfrontava a un potentíssim C.E. Barcelona C que superava als nostres, tauler a tauler, en avaluació ELO. Ara bé, el resultat desfavorable de 0,5-3,5 potser és una mica massa folgat per als mèrits d’uns i altres. Efectivament, poca lluita hi va poder haver en la partida del Raúl Alfonso (4 N) ja que el van enxampar en plena obertura en una trampa que el va conduir a un mat inexorable en menys de vint jugades (0-1). Malament començaven les coses en un matx a quatre taulers! A això només calia afegir-hi que en David Jean Louis Cregut (2 N), després d’haver aconseguit una posició igualada amb dues torres i cavall per barba sobre el tauler, no va preveure la pèrdua d’una peça amb una maniobra elemental (0-2) Pintaven bastos perquè les dues partides que quedaven semblaven igualades i ens calia guanyar-les totes dues per tal de superar l’eliminatòria. No va poder ser! L’Alfonso Chavero (1 B) va obviar el guany d’una peça per part del seu rival i sucumbia irremissiblement talment com l’equip (0-3). Finalment, l’amic Santi Viaplana (3 B) havia aconseguit un peonet de més en un final de torres després d’una partida excel·lent. La manca d’al·licient en haver-se perdut el matx i la previsible llarga longitud en la decisió de la partida féu que acceptés unes taules en una bona posició (0,5-3,5). Tot i la derrota cal destacar el paperàs que ha fer l’equip C durant aquesta Lliga catalana. Gràcies i ànims!

Vall del Tenes A 6,5  –   Berguedà 1,5

Esperàvem amb ganes aquest matx després de la moral que ens havia donat la victòria de prestigi de feia dues setmanes a Manresa i, a més, teníem a punt l’equip de gala. El Berguedà no es presentava pas amb el seu millor equip, per bé que l’avaluació ELO oferia la sensació d’un conjunt compacte.

Poc després de dos quarts de deu del matí ja s’havia fet el silenci en la sala de joc de La Fàbrica i molt poc després d’aquest silenci el nostre primer tauler, el Lluís Canellas (1 B), ja ens havia atorgat el primer punt en una miniatura de menys de 20 jugades. En efecte, en una de les obertures sui generis amb gairebé miraculosa transposició a una altra línia de joc, el Lluís va deixar bocabadats tant al seu rival com als que vam tenir la sort de presenciar l’execució in situ (1-0).

Mentrestant, les partides anaven madurant i només semblava inferior la del Josep Navajas al penúltim tauler. La cosa, francament, pintava molt, molt bé. Si ja estàvem satisfets amb l’habitual talent del Lluís Canellas, poc després contemplàvem embadalits la precisió en l’execució, el savoir faire i la classe indiscutible d’una tendra criatura anomenada Arnau González (8 N). Aparentment sense mostrar cap mena de temor, va conduir la partida cap al seu cabàs: primer va col·locar les peces amb criteri, després va guanyar material, tot seguit va evitar, una per una, totes les complicacions tàctiques que li va plantejar el seu rival i, finalment, va coronar la partida amb un mat amb entrega de material… talment com un veterà amb mil batalles lliurades. Felicitats! (2-0).

Va passar una bona estona sense cap decisió. Va ser l’Óscar Barroso (6 N) qui ens va atorgar el següent punt sencer. En un curiós final amb dues torres i dos cavalls al seu exèrcit i dues torres i dos alfils a l’exèrcit del rival, l’Óscar ens va oferir allò que ja li sabem: una comprensió posicional superior. Amb les seves peces harmòniques i ben posades va pressionar tant al seu rival que potser fins i tot, després que aquest hagués perdut qualitat, va precipitar-se en retre la partida (3-0).

I resulta que una estoneta després l’altra tendra criatura, el Josep Navajas (7 B), que havia fet una obertura desastrosa i havia quedat en inferioritat i peó de menys, va jugar com un veterà i de forma magistral un final de torres que va aconseguir entaular amb una precisió totalment impròpia de la seva data de naixement (3,5-0,5). Faltava poquet, poquet!

L’Aleix Centelles (4 N) havia jugat una partida tranquil·la i no havia aconseguit més que la igualtat. El final de cavall+alfil del mateix color+4 peons per cap ensumava a taules de feia estona, però l’Aleix ho havia allargat una mica per si feia falta lluitar pel punt sencer. En acabar, va esdevenir un final de reis i peons on cadascun dels rivals havia d’evitar que el monarca rival travessés el Rubicó. Unes taules que ens daven mig matx (4-1).

A l’inefable Agustín Fernández (2 N) va correspondre l’honor atorgar-nos la classificació matemàtica per la final. I qui millor que ell per a fer-ho! Senzill, discret, reservat, sense fums, poc cridaner, amb una categoria immensa, dia a dia, instant a instant és millor. És un luxe immens tenir-lo en el nostre equip. Ens hem malacostumat a comptar amb el seu punt i ell, generós, ens l’ofereix una vegada darrere l’altra. La decisió de la seva partida amb la invasió de la columna h és senzillament magistral (5-1).

El Francesc Cordomí (3 B) havia tingut una partida explosiva. Sí, sí, va guanyar una peça en un descuit del seu rival en plena obertura, però va quedar en un preocupant endarreriment en el desenvolupament i va haver de treure el màxim del seu arsenal tàctic i retornar l’avantatge material per tal d’imposar-se de forma molt bella en un atac mesurat de forma mil·limètrica (6-1).

La darrera partida en finir va ser la del Joan Turon (5 B). L’avantatge sempre va semblar estar del seu costat per bé que tot i la pressió que exercia sobre el seu rival, mai va semblar suficient per imposar-se. Al final del final encara hi havia força complicacions tàctiques al tauler perquè el guany d’un peó per part del negre comportava una forta activació de les peces del blanc. Amb el matx decidit i amb la una de la tarda passada, ni l’un ni l’altre volgueren aprofundir en la posició i ho deixaren per taules (6,5-1,5).

No sé exactament quan es juga la final, només sé que el rival serà el fortíssim Peón Doblado de Cornellà del Llobregat que va vèncer en semifinals a l’Amistat de Premià. El Peón Doblado és un d’aquests clubs novells del cinturó metropolità de Barcelona farcit de jugadors amb una categoria individual molt més alta que no pas el de la categoria de la lliga on juguen. Estic del tot segur, però, que si presentem el nostre millor equip -justament el que va jugar aquest diumenge- ho tindran complicat per guanyar-nos el títol de campions!

About naibarea

Sóc llicenciat en Humanitats i, ara mateix, em dedico a la docència, tot i que no a jornada complerta. Tot i que Caissa no m'ha afaravorit amb l'ensenyament dels seus secrets més pregons, sóc un enamorat dels escacs en gairebé tots els aspectes, per bé que m'interessa més els seus vessants humanístics i culturals.
This entry was posted in de scacciis. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *