Campions!

L’equip A del C.E. Vall del Tenes campió de Catalunya de 1a categoria.

CAMPIONS!

Sí, sí, ho hem aconseguit! Allò que va començar al mes de gener amb la derrota matinera contra el Granollers-Canovelles B, ha culminat en èxit inesperat després de 9 rondes i 3 eliminatòries per tie-break. Crec que de mica en mica hem anat creant un conjunt solidíssim que ha costar un munt de batre; a la lliga regular vam perdre únicament 14/72 partides i a les tres eliminatòries 3/24. Talment com hem fet en acabar el matx, encetem una ampolla de cava i brindem per tothom qui ho ha fet possible, especialment a tots el jugadors que han col·laborat en els partits i a una junta directiva que ens aguanta totes les cabronades.

Vall del Tenes 5,5 – Peón Doblado 2,5

Feia dies que es parlava d’aquesta final i uns preguntàvem als altres si jugaríem el diumenge o, més ben dit, el DIUMENGE. Per sort, si descomptem l’absència del dos Navajas, el Joaquim i el Josep, pare i fill, titulars indiscutibles en les altres eliminatòries, el nostre potser era el millor equip que podíem presentar. Es temia al Peón Doblado perquè, certament, la seva llista de jugadors feia respecte tirant a pànic. Per sort nostra, no han pogut presentar tot el seu potencial per bé que la seva alineació era prou sòlida per espantar qualsevol equip de la nostra categoria.

Poc després de les 9 del dematí ja es notava que no era un diumenge qualsevol perquè ben d’hora ja hi havia jugadors nostres que no participaven en l’encontre que eren presents a la sala de joc i al bar. Era maco veure com hi havia un formigueig de socis del club que tard o d’hora, molta estona o no tanta, passaven per la sala a veure com anaven les partides. Probablement deu haver estat un dels moments més macos de la història del nostre club i jo estic molt cofoi d’haver-hi col·laborat.

A dos quarts de deu i poc més es feia un silenci dens a la sala de joc. Cap partida es va decidir abans de les dues primeres hores. En aquest cas el marcador es va encetar en contra nostra. Efectivament, després d’una trajectòria sublim en Lliga catalana amb 9 victòries i 2 empats, l’Arnau González (8 N) perdia la seva primera partida en no poder superar un final de cavalls que el seu rival havia jugat de forma excelsa (0-1).

Vam haver d’esperar una bona estona per tal de conèixer la següent decisió. En aquest cas jo mateix, el Josep Barea (7 B), vaig poder desvetllar una posició un xic passiva per decidir el joc amb una fulminant invasió per la columna a tot especulant amb la feblesa de la primera línia negra. He d’admetre que el meu rival em va posar en moltes dificultats i en algun moment potser hagués pogut capgirar la partida al seu favor. Amb aquest resultat restablíem la igualtat en el marcador (1-1).

Com que la meva partida havia estat prou moguda, amb el meu rival hi vam dedicar una bona estona d’anàlisi i no puc parlar amb precisió de les partides dels nostres 5è i 6è taulers. Mentrestant, l’Óscar Barroso (6 N) havia decidit la seva amb, altra vegada, una batalla de parella d’alfils del rival contra parella de cavalls del nostre. Amb una altra petita lliçó d’estratègia per la seva part aconseguíem avançar-nos en el marcador per primera i definitiva vegada (2-1). Gairebé al mateix temps que l’Óscar, el Joan Turon (5 B) decidia el seu joc amb una invasió de torres a setena fila tan fulminant com de llibre (3-1).

Era curiós veure com els 4 darrers taulers ja havíem enllestit la feina i teníem les taules lliures de parafernàlia escaquista mentre encara quedaven, ben juntets, els quatre factòtums de l’equip (els 4 primers taulers). A cop d’ull, semblava que qui millor ho tenia era l’Aleix Centelles amb un final (sempre dificultós) de dames amb dos peons de més; tampoc ho tenia gens malament el Francesc Cordomí amb qualitat per un peó, però parelleta d’alfils del seu rival, la partida del Lluís Canellas semblava igualada, mentre que la de l’Agustín Fernández aparentava una inferioritat manifesta. Necessitàvem un puntet i mig  i no semblava pas una quimera aconseguir-ho.

No hi va haver color, la superba categoria que té un jugadoràs com l’Aleix Centelles (4 N) va decidir el final de dames al seu favor sense remissió ni tremolor de cap mena (4-1).

Ja teníem mig matx al sac i, en assabentar-se el nostre primer tauler, el Lluís Canellas (1 B), que només amb mig punt més ja assolíem el campionat, va proposar taules al seu rival qui, en un final de torres en franca inferioritat, va acceptar sens gaire dilació (4,5-1,5). La fita ja s’havia aconseguit, el somni que ens semblava impossible ja s’havia fet realitat: som campions de Catalunya de primera categoria!

Per bé que les dues partides que quedaven eren irrellevants pel que fa al resultat final, cal comentar que el Francesc Cordomí (3 B) havia entrat en un final amb qualitat per un peó de més que a la llarga li hagués pogut donar el punt, però que donada l’hora i el resultat favorable va signar taules amb el seu rival (5-2). Parlar de l’Agustín Fernández (2 N) és parlar d’un veritable crack. No sé pas si hi hauria gaires jugadors que aguantessin una partida inferior de manera tan impertorbable com ell. Traient petroli d’una posició aparentment perduda i jugant amb precisió suïssa, va aconseguir unes taules que posen la cirereta al pastís al seu joc sempre excels. Chapeau! (5,5-2,5)

Felicitacions, somriures, abraçades, fotografies, filmacions per a la televisió, satisfacció general i vermutet en acabar, descriuen una jornada rodona. La millor que personalment he viscut en aquest món dels escacs.



About naibarea

Sóc llicenciat en Humanitats i, ara mateix, em dedico a la docència, tot i que no a jornada complerta. Tot i que Caissa no m'ha afaravorit amb l'ensenyament dels seus secrets més pregons, sóc un enamorat dels escacs en gairebé tots els aspectes, per bé que m'interessa més els seus vessants humanístics i culturals.
This entry was posted in de scacciis. Bookmark the permalink.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *